Resistiré

No està sent gens fàcil, però ací estem, resistim. I m'he alegrat que traduïren esta famosa cançó al valencià. M'ha fet goig.

El problema és que no sabem fins quan haurem de resistir. No sabem quina nova normalitat haurem de viure i no sabem com afectarà les nostres vides i a la tasca evangelitzadora que duem avant.

O en realitat, pense, el que hem de fer no és tant resistir, sinó anar per on la història ens porta, trobant els senyals que Déu va posant-ne. ¿No seria una altra manera de viure?

Resistir és un valor, no ho dubte. Però resistir-nos a la realitat no crec que siga allò que Jesús ens ensenya. Ell va acollir allò que passava i ho va intentar viure des de Déu. Jo crec que és ací on la resistència cal, resistir, o millor dit, romandre al costat de Déu, no deixar que cap pandèmia ens separe d'Ell... Com deu Sant Pau: ¿Qui podrà separar-nos de l'amor de Déu?

Somriure, bes i alé.

Quan l'últim bufit arribà
el teu alé romangué
per no tornar-se a anar.
Quan la meua boca deixà
de llançar espurnes de besos
el teu somriure es dibuixà
per sempre al cossiol,
a la muntanya i al mar.

Em fas mal, ho saps,
no per l'absència o la tristor,
sinó per tot allò
que el meu cap imaginà
i mai trobà,
ni arribà al meu cor,
ni tocà la meua mà.

Perquè estàs i ets,
quan cals i no,
quan vull o no.
Però sempre vull
somriure amb bes,
paraula i alé,
tocar-te i sentir-te,
com quan al teu braç
em refugiava com un xiquet.

Arriba contínuament
i fes-nos sentir que el teu amor,
amor infinit,
és i serà sempre
somriure, bes i alé.

Anem amb tu

Te’n vas ben lluny.
Més enllà del mar,
més enllà del temps.
Per a quedar-te per sempre
molt a prop,
molt endins.

Ben que fas
quan escoltes el teu cor
i els seus, i el seu,
et poses a caminar
com aquell que va eixir
sense seguretats,
només confiat
en aquell Amor
ben sentit, molt endins
que no s'explica, que sols se sent.

Anem amb tu.
Ho saps.
Els que som comunitat
podem estar lluny
però mai absents,
mai separats.

Tira endavant,
sempre amunt,
sempre avant.
Sols no estàs.
Ací estem,
allà vas.
Des d’esta mar
fins on no saps.

Fartera

O m'estimes perquè no em coneixes.
O em coneixes i, per tant, no m'estimes.

Però que m'estimen els que em coneixen
és anhel impossible,
frontera infranqueable,
assumida derrota.

Tristesa, només queda la tristesa,
una ben profunda,
arrelada i minsa
que t'afona
fins que et mata
o te'n farta.

Camins que són rius

Deixa't emportar 

si el riu és de pau. 

Però no et deixes 

si sense aigua va,  

t'arrossegarà 

quan vinga riuà.

Camins vers la mar 

hui, serenitat, 

potser molt cansat, 

però al demà,

plaer, felicitat.

Camina, canta,

ves avant amb trellat, 

fent cas al teu cor,

i, sens gens de por,

ben acompanyat.

Sense paraules, però amb esperança

Porte dies pegant-li voltes al nano.
Estava en Manresa, d'Exercicis Espirituals,
quan ens va colpir la notícia dels atemptats a Barcelona.
Estar a prop ajuda a sentir-ho més.
Quan passa lluny, no deixa de ser llunyà, encara que no m'agrada que siga així.

El que més m'ha trasbalsat ha sigut l'edat dels terroristes. Jóvens.
I els que tenim ànima educadora no podem deixar de preguntar-nos:
¿Què hi ha passat? ¿Com és possible que gent tan jove siga capaç de tanta malesa?
¿És eixa la manera de fer realitat el somni que tota ànima jove porta dins?

I en totes eixes divagacions estava quan apareix la carta que una educadora d'estos jóvens escriu.
Impossible no connectar (clica al l'enllaç):

Carta des de Ripoll

Sense paraules, però amb esperança.

Aventura't

En record d'un curs d'aventura acompanyada

En esta aventura

mil voltes t’he trobat.

En el que caminava cansat

i en el que s’aturà

per trobar-se perdut,

desanimat o decebut.

En el que allargà la seua mà,

volgué fer-me son germà,

i em recordà

que família som, i ens sentim,

si volem mirar-nos així.

Cansat sí, per suposat,

però satisfet sense dubtar,

que les passes del camí,

viscut amb intensitat

trau de nosaltres, de mi,

rialles, ajudes,

forces, somriures,

ensenyances

i un mateix sentir.

Si aventura és tot açò

compartit i viscut:

No ho pense més!

De tu em vull fiar.

Torna a comptar

amb mi

i amb esta comunitat.

En tu i amb tu trobem,

company, germà i amic,

eixe sentit que ens fa,

per sempre, caminants.