dimarts, 30 de novembre del 2010

No sé


Crec que este títul serà molt comú en el meu bloc. Crec que és una frase que em definix molt bé quan no tinc clar que em passa, però quan tinc clar que alguna cosa està passant. És la facilitat que tinc d'oblidar-me de mi mateix i no ser conscient del que realmente està passant... per por a patir, per supost. Per por a viure amb radicalitat ma vida.
Uffff! M'està fent mal esta setmana, i només portem dos dies.
Respira... sent la companyia del que no mai et deixa a soles.
Tot siga perquè Tu m'ho demanes. Tot siga per ells.
Avant i amunt!

diumenge, 28 de novembre del 2010

Temps de estar atents, de vigilar...

 
Bé, comencem l'Advent i ja sé quina oportunitat es presenta per davant.
Estic llegint els comentaris al bloc i trobe en ells una cridà molt especial.
I és que sempre estic igual, sempre estic amb el tema afectiu, que si m'estimen, que si no... I no trobe com Déu està ja estimant-me. I no me n'adone de com Déu ja està posant les persones que necessite al meu costat.
Em sent cridat a dedicar durant este Advent un temps especial al Senyor, per a que m'ajude a descobrir com Ell ja està present en ma vida.
Sé que és complicat. És desembre, pitjor mes no pot haver-ne per a trobar temps. Però ja he trobat temps per a fer esport, ja he trobat temps per a acompanyar, ara falta trobar temps per a estar amb Ell i descobrir com Ell m'estima.
El compromís és: 15 minuts abans de dormir, cada dia. El lloc ja està fa temps: la meua habitació. El com és fàcil: fer silenci i sentir la seua presència al costat, i repassar el dia per a vore com Ell s'ha mostrat.
Ara només falta dir amb veu ben alta i clara: Jo puc, jo sóc capaç, jo sóc digne de ser estimat.
Avant i amunt, amic!

divendres, 26 de novembre del 2010

Amb molta gent, però a soles


Estic un poquet trist. Em passa quan em done compte de que necessite molt més amor del que realment rep.  Necessite moltíssim l'estima de la gent i, uffffff, no la tinc tant com a mi m'agradaria.
I no és que la gent no m'estime. Sent cada dia la seua estima i em fa molt feliç.
Però em falten amics amb els que contar la vida, amb els que quedar a fer-nos una cervesa. Els meus germans no ho fan i crec que no ho farem mai. I em falta vida de família, de tendresa, de compartir... I em sent a soles.
Sé que tinc tota l'estima que necessite, però no ho sentisc.
I pense: a on està Déu? per què no sent el seu amor per mi? per què no acudisc més a Ell?
I sempre em passa el mateix: buscant tant l'estima fora que oblide que està dins del meu cor.
¿Quan aprendré?
Gràcies, Senyor, per acompanyar-me. Ajuda'm a donar-me compte de la teua presència a ma vida.

dilluns, 22 de novembre del 2010

Putos exàmens...

Esta és furtada a Rafa. M'ha aplegat al cor i volia compartir-la amb ningú, ja veus.


PUTOS EXAMENES! 19 de Nov, a les 16:36

Si eres esa clase de personas que estudia dos días antes o incluso el último día y pasa del ocho, deja de leer esto, no es para ti; enhorabuena por tu gran capacidad. Pero esto que escribo a continuación va dedicado a personas como yo que le tenemos que echar nuestras horas para alcanzar el ocho y ya ni te cuento para el diez.
Si eres del segundo tipo de personas, aquellas que tienen limitaciones y las acepta lee esto, tal vez, te ayude.
Kant promulgó: “El deber por el deber” que aplicado a la vida de un estudiante seria un: “El estudiar por el estudiar” “El estudiar por el saber”. Sé que esto es lo correcto, pero lo siento Luismi a mi Kant me aporta muy poco.
Personalmente lo que me hace permanecer sentado y estudiando cuando rozan las dos de la madrugada, no es un: vamos Rafa que tienes que estudiar por estudiar, vamos Rafa solo una hora más que tienes que estudiar por saber más; lo siento, yo no soy Alfredo Brotons!
A mí, la frase célebre que me hace permanecer sentado cada vez que la leo a las dos de la mañana es:
ESTUDIAR AYUDA A AMAR!
Porque yo os planteo, hay algo más heavy, hay algo más grande, hay algo mejor que QUERER AL OTRO!?!
PD: Lo siento por la ausencia de calidad literaria, pero es que he improvisado, no propio de mi, he escrito lo que realmente siento. Espero que os sirva! A mí me da la razón que necesito para seguir poniéndole codos al asunto.
PD:2X!e

diumenge, 14 de novembre del 2010

No sóc digne i ho sóc alhora

A voltes pense que la vida és contradictòria en sí mateix. La veritat és que quan experiment i compartisc coses com la de divendres o missatges com el de Òscar esta mateixeta nit, pense que no sóc digne de rebre tant d'amor.
I no ho sóc, és tot regal, és tot do de Déu... qui deixa casa per mi, trobarà mil en esta vida i la vida eterna. ¿Com que no existix? ¿Com que no actúa? M'agradaria cridar-lo per tot arreu per a que no s'obilide mai, per a que no ho oblide mai, sobre tot en els moments de costera amunt.
Però per ara: carpe diem! Ja vindran uns altres moments.
Ser, estar, estimar... els tres verbs salesians que em va deixar Miguel. Quina raó té!
El problema és quan no sóc transpariència de Déu. El problema és quan em faig publicitat de mi mateix. I m'ix de l'ànima: Senyor, fes de mi un instrument del teu amor! Que es donen compten del teu amor en la meua estima!

dimecres, 10 de novembre del 2010

Vos estime, i què més puc dir?


No n'hi ha un sentiment més gran que l'amor. I ho diu un que ha decidit no estimar una persona amb preferència, sinó que ha decidit quedar lliure per a estimar d'una altra manera...
Ufffff, ¿quina és la meua manera d'estimar? No sabria com expressar-ho... No ho sé (unes de les meues frases favorites quan no estic centrat). L'amor que es dona lliurement i que no demana res a canvi. No és que siga perfecte en això de l'amor, que no ho sóc, i sempre demane alguna cosa a canvi, com per exemple, ser estimat d'alguna manera.
A voltes em pregunte si estic jugant net quan em dedique a estimar la gent. I pense que moltes voltes no, que m'agrada molt sentir-me estimat, és més, ho necessite molt profundament. I sembla que quan estime estiga demanant reciprocitat. I encara no sé si això és així, si és sa, si...
Però de seguida em ve a la memòria i al cor la persona de Jesús, clavat en la creu. Ell és la realització més gran de l'amor entregat sense rebre res a canvi. I pense en les voltes en que em fa mal, que em dol, el vore que la gent no trau de sí el millor que té, quan les coses no són justes o no mostren clarament l'estima que pot fer-nos relament feliços... i dic: no anem tan malament, i tant que no!

dimarts, 9 de novembre del 2010

Un bloc?


Sí, un bloc. M'abellix i vull. Sé que no em llegirà ningú, però em té igual. Escric per a mi, per a aclarir-me, per a trobar la presència del Déu de ma vida, per a trobar quin és el següent pas avant.
El títul és una dita valenciana, per a animar en el camí, segurament del llatí Ultreia! Et suseia!, que es deien els pelegrins a Compostela per a saludar-se en mig del camí.
Des d'este bloc vull saludar a tants caminants de la vida, que volen fer d'ella un misteri de comunió, entrega, estima i alegria.
És el meu espai, benvingut! Tens lloc en ell, com, espere, ho pots trobar al meu cor si apleguem a conèixer-nos.