Hui... Don Bosco!

Esglaiat! Sí. Així estic...

Ha sigut un dia feliç, molt feliç. Trobar-me en mig dels jóvens i estar al seu servici és un goig que puc tindre cada dia, però si és en una festa com esta, tot es multiplica per mil.

Tinc l'ànima plena d'alegria i goig. El cor està ple de persones, somriures i abraçades.

No sé per a on em porta el Senyor de ma vida, però sé que sóc a bones mans. Que Ell porte a bon port tots els seus projectes, que jo només sóc un més que es posa al servici.

Gràcies a tots els que voleu fer camí amb mi, i sentir-nos germans.

Allà anem, que ací ja estem.

Amar... tan fàcil i tan difícil!

Enviat com a missatge privat pel tuenti a un amic:

Mira, tío, cada uno somos como somos.

Tú tienes tus cosas, otros tienen las suyas... Y yo creo que hay una cosa que os mata mucho: no sois, o no quereis ser, conscientes del enorme poder que tenéis, porque eso es una responsabilidad que no queréis asumir...
Nuestras acciones son más importantes de lo que nos parece en un primer momento. Pueden herir, pueden joderle la vida a una persona...  Si realmente fuéramos conscientes yo creo que no lo haríamos (es un poco socrático, pero algo de razón hay que darle al maestro).
Mientras, lo único que nos cabe es crecer, estar en camino, construir en nosotros la mejor persona posible. ¿Cómo? Mediante el amor. Yo solo puedo ser responsable del amor que yo doy, pues habrá que esforzarse porque sea el mejor que pueda ser, el más altruista, desinteresado, generoso, empático... que me sea posible en el momento de la vida que esté viviendo.
Eso me hará feliz y me ayudará a hacer felices a los demás.
¿No es ese el mensaje de Jesús?
No te preocupes de más, de una manera misteriosa, el amor siempre vence. Eso es confianza, osease, fe.
Eso sí que es una moral de señores a lo Nietzsche, eso sí que duele, eso sí que jode, pero ¡coño! Eso da sentido a una vida...
Tío... ¿Cómo puedes amar tú? Tus capacidades son una gran herramienta. ¿Las vas a desaprovechar?

T'estime, germanet!

Decidit: tot no pot ser perfecte

Sí, em fot dir-ho així de clar, però és veritat, no tot pot ser perfecte.

Quan una cosa ix molt bé, una altra no és bastant bona, encara que ho siga prou.

I no puc estar demanant tant a la realitat.

Donar gràcies i prou...

Hui me n'adonava de quantitat de gent que ompli ma vida. Quan em pose a fer oració no aplegue a pregar per tots, perquè en són molts. I amb tant de gent, no tot pot anar com a mi m'agradaria. Pense en Jesús i eixa frase de Sant Pere: agarrà els nostres patiments i els carregà en la seua creu. Ací tenim la creu que em toca en estos moments: no només acceptar el meu patiment, sinó que es tractar d'acompanyar el patiment de molta gent que camina a prop de mi.

Només si amem pot ser la cosa perfecta. L'Amor és la cosa més perfecta... perquè no espera res, se'n dóna gratuitament, debades.

El meu aniversari!!!

Sí, hui 38 anys que fa que estic per este món.
És un dia extrany per a mi. Em sent molt estrany arreplegant tantes mostres d'estima. Gent que s'acosta per a dir-te: Felicitats! I jo pense si sóc digne de tant.
L'estima és debades, per tant la gent la dóna quan vol, així que només podem agrair-la quan ve. El problema és que, al ser una acció lliure, no podem demanar-la. O té igual si la demanem o no.
I jo, que sóc persona que necessita molt l'estima dels altres... em sent acovardit quan venen tots, en un dia com este, i s'acosten a mi. ¿Per què no som capaços de fer-ho cada dia?

Només dir: Gràcies!
A tots els que acompanyeu o heu acompanyat ma vida. Si hui sóc com sóc, és per tu, perquè has posat molt en mi. Gràcies!

I gràcies al Déu que acompanya cada dia la vida, que em tria cada dia, que opta per mi i em crida a ser testimoni seu en mig dels jóvens. ¿Què seria de mi sense Ell?

A continuar el camí. Avant i amunt!

Nando

En què acabarà?

Ma que tinc poca resistència als moments de incertesa i dolor. Només puc deixar-me descansar en Ell i confiar.
Ací em tens, Senyor! Una altra volta. Ajuda'm a sentir-me en el teu camí. Ajuda'm a sentir la teua companyia.
Solitud, molta solitud.