Ni ombra ni recer

He pujat hui
al solitari i ample terrat
on volia fer un hort
d’eixos que són moda
per recuperar arrels
i ritmes abandonats,
per omplir els buits
o buidar el cap.

He trobat com sempre
pau i solitud
de les que desitges,
de les que fan por.
Allí, el cel més a prop,
i una visió
sense horitzons
d’angles i de caos pertot,
la mirada se’n va
buscant el sol
o defugint la seua claror.

Vull plantar un arbre
al terrat de dalt
que siga bandera
i oportunitat.
Un arbre ben gros
amb un bon fullatge dens
que m’acoste al cel
i em descanse seré
sense la por a la cremor.

Però hui,
un dia més,
he tornat a pujar
al terrat del meu cor
i allí no he trobat
ni l’ombra i ni el recer,
ni l’anhelat horitzó.
Tan sols he estés
els meus somnis
al vent.

Avant!

La por als corrons
i l’esperança al pit,
un pas avant,
el de hui.

Sigues dels valents
que pas a pas,
a voltes a pams,
gosen,
per damunt de temors
i amb el somriure posat,
anar avant,
sempre avant…

Quedar-se és de covards,
per molt agradós siga.
La felicitat està
acompanyant-te al caminar.

Fent-te costat

No sé com dir-te:
Estàs on toca.
Perdut o amagat
o dissimulat

entre tant de bogeria,

en mig de la ciutat,

de les paraules o les vanitats.

O entre sendes i matolls,

a la muntanya o al camp

abandonat al ritme del teu cap

i envoltat per la soledat,

per mi no desapareixes

ni deixes d’importar.

Em tens fent-te costat.