És increïble, però ací estic.
Sense anar-se'n però sense quedar-se, amb els mateixos però amb la necessitat d'obrir el cor molt més, o de tornar a obrir-lo als qui no mai se n'han anat.
I una pregunta sobre si açò serà, sense resposta però amb molta il·lusió.
Un nou any amb canvi de despatx, de faenetes, de preocupacions... amb una tasca que ningú ha fet abans.
I em recorda això de...
«...els meus plans
no són les vostres,
i els vostres camins
no són els meus.
Ho dic jo, el Senyor.
Com el cel és més alt que la terra
així són els meus camins
respecte als vostres,
els vostres plans
respecte els meus.» (Is 55, 8-9)
Una altra volta vols descol·locar-me, vols demostrar-me que n'hi ha motius per confiar, una altra volta...quan pareixia que m'havies abandonat.
Em fa llàstima deixar tant de gent que deixarà d'omplir el meu dia a dia. Però confiaré una altra volta...
I és que la separació em mata, m'ompli de tristea, em fa un nus a la panxa que no se'n va. I venen les cares, les converses, els moments de corredor... i no vull que se'n vagen perquè en ells hem viscut l'estima que necessite per viure.
Però confie en que trobaré tot allò que necessite, com sempre, una altra volta.
Ací estic, Senyor!
