Quan ma iaia, Vicenta la perruquera de Russafa, em demanava que m’acabara el plat pels negrets del Congo (cosa, tot siga dit, molt infreqüent perquè de menjadorets com jo n’hi havien pocs al barri) mai pensava que puguera visitar eixa terra.
Però contra tota previsió, ací estic, camí de l’antic Congo Belga, de fatídica memòria colonial.
El tren va ràpid i ple de gom a gom. Quant viatja la gent en estos temps. Em pose a escriure per a desenvolupar els meus pemsaments i connectar amb els meus sentiments.
Pense que molt abans d’anar al Congo, el Congo n’ha vingut a mi ja fa uns anys, quan la providència de Déu ens envià el regal de Norbert Mamba. Un salesià congoleny, un germà salesià, que ha abandonat tota la seua família i gent per a fer-se un de nosaltres. Amb ell El Congo s’ha fet present entre nosaltres.
Norbert és família, delicadea, amor, serenitat. És un plaer anar a sa casa, travessant païssos, recorrent quilòmetres, per a acompanyar-lo en la seua primera missa al seu poble: Mbuji-Mayi.
Allà anem, esglaiats i il·lusionats alhora, contents de poder viure esta aventura, i oberts al que Déu vullga regalar-nos a cada pas.
Madrid és més a prop. Allà Segundo m’espera. O més bé, jo esperaré a Segundo.
