Eixia de casa a les 9.00 del matí de diumenge. Eixia de l’aeroport de Kinshasa a les 11.00 del matí de hui mateix. 26 hores de viatge.
Viatjar em desperta una sensació rara: La nostra ment (i els bitllets) van amb un pla que pot fallar en qualsevol moment. És la incertesa, eixa que que et fa pensar que si tot va bé, és que alguna cosa important no has tingut en compte. És l’incertesa la que et fa estar molt atent a tot (senyals, avisos, documentació, diners…) però que et pot llevar el més important: els riures i el gaudir de cada moment, de cada novetat, de cada pas i cada mos, de cada gest d’amabilitat i acollida.
Han sigut 26 hores d’avançar sense descans. Quan erem a terra perqué hi havia algun lloc al que arribar-ne a peu, en autobús o en tren. Horaris prefixats, els diuen. Quan volàvem perquè l’avió ens portava a nou cents quilòmetres per hora i a 10 quilòmetres d’altura. Sempre avant, siga com siga.
370 km en tren de València a Madrid. 3,5 en taxi. 10 km de Rodalies per Madrid. 2.1 de tren en la T4. 6 km en autobús en Doha i, nyas coca! 5.336 km d’avió fins a Doha i 5.143 km de Doha fins a Kinshasa.
Quantes coses podríem haver fallat. Però amb la professionalitat de tanta gent i la seua bona voluntat, som ací ja.
Este viatge modern és efectiu, sens dubte, però li trobe una dificultat. No et permet conèixer ni persones ni llocs. He compartit 7 hores de vol amb un xinés del que no conec ni la seua veu, i 6 hores amb un lugandés que, més simpàtic, almenys hem intercanviat algunes frases en un mal francés. Quantes persones me’n trobat al llarg de la meua ruta i ningú, ningú, s’ha convertit en una persona significativa per a mi.
Hem arribat a Kinshasa, peró ¿val este viatge com que he sigut a Egipte, Aràbia, Eritrea o Sudan del Sud? Perquè passat, hi hem passat…
Hem arribat a Kinshasa, però massa ràpid com per a que l’experiència siga significativa. Crec que l’autèntica experiència comença ara.
Almenys la companyia ha sigut molt bona. Hem compartit, ens hem ajudat, hem rist i ens hem cuidat. I m’ha recordat la autèntica veritat de tot camí: estem misteriosament i realment sostinguts i ben acompanyats.
El miracle és que som a Kinshasa. Ens faltarà una maleta a cadascu (que esperem n’arriben demà). Ara no tenim roba per a canviar-nos. Però aixònno lleva l’important: som a Kinshasa, gràcies a molta gent, això és un miracle, el miracle de l’amabilitat i dels somriures.
