Quan l'últim bufit arribà
el teu alé romangué
per no tornar-se a anar.
Quan la meua boca deixà
de llançar espurnes de besos
el teu somriure es dibuixà
per sempre al cossiol,
a la muntanya i al mar.
Em fas mal, ho saps,
no per l'absència o la tristor,
sinó per tot allò
que el meu cap imaginà
i mai trobà,
ni arribà al meu cor,
ni tocà la meua mà.
Perquè estàs i ets,
quan cals i no,
quan vull o no.
Però sempre vull
somriure amb bes,
paraula i alé,
tocar-te i sentir-te,
com quan al teu braç
em refugiava com un xiquet.
Arriba contínuament
i fes-nos sentir que el teu amor,
amor infinit,
és i serà sempre
somriure, bes i alé.
