dimarts, 22 d’agost del 2017

Sense paraules, però amb esperança

Porte dies pegant-li voltes al nano.
Estava en Manresa, d'Exercicis Espirituals,
quan ens va colpir la notícia dels atemptats a Barcelona.
Estar a prop ajuda a sentir-ho més.
Quan passa lluny, no deixa de ser llunyà, encara que no m'agrada que siga així.

El que més m'ha trasbalsat ha sigut l'edat dels terroristes. Jóvens.
I els que tenim ànima educadora no podem deixar de preguntar-nos:
¿Què hi ha passat? ¿Com és possible que gent tan jove siga capaç de tanta malesa?
¿És eixa la manera de fer realitat el somni que tota ànima jove porta dins?

I en totes eixes divagacions estava quan apareix la carta que una educadora d'estos jóvens escriu.
Impossible no connectar (clica al l'enllaç):

Carta des de Ripoll

Sense paraules, però amb esperança.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per fer-te present deixant el teu comentari.