Els passos poden ser curts, però no podem parar

Som com som, i cadascú va al ser ritme.
Però no importa si anem a ritme, encara que a mi m'agradaria anar més de pressa.
L'altre dia anàvem a peu Vicente, Rafa i jo, i Rafa amolla: iep! no tan de pressa! I jo pensava: Ho diu per ara o ho diu en general?
I és veritat que pense que a voltes puc anar massa de pressa per a alguns. També sé que per a uns altres vaig mot espai. I com sóc tan complaent... pareix que haja de demanar perdó a uns i uns altres. Però ja se sap com vaig per la vida.
He de convèncer-me de que els passos poden ser curts, però no podem tolerar que no es camine, ja que no caminar és anar enrere. Per això és impressionant poder vore com personetes donen, davant de tu, passos com els que tinc la sort de compartir.
Però això no pot fer que oblidem dos coses:
1. Cadascú fa el seu camí, per a on creu, honestament, cap a on ha d'anar. I a mi només em toca acompanyar si l'altre vol.
2. Que el camí és personal, però anem junts. No podem oblidar que la força està en la comunitat. Per això: "No m'importa fer tard, el que m'importa és arribar a soles". La força d'anar junts ens ajuda.
La convivència d'este cap de setmana ha sigut un autèntic plaer personal (i espere que de tots). Em sent molt content de haver viscut esta experiència junts. A voltes pense que és l'únic plaer que el Senyor m'oferix. Des del fons del meu cor done les gràcies a cadascú de vosaltres.

Vos deixe amb una foto del desert del Bayangobi (a La Mongòlia), a on vaig estar este estiu. Una passada!