dimecres, 23 d’octubre de 2013

Tu sabràs... que jo no ho tinc molt clar.

No és que siga jo
no és que estigues Tu.
És que Tu

no tens lloc
i per tant
si no estàs
ni jo sóc
ni enlloc vaig.

El meu cor
espera
esperançat
i una mica desesperat
el teu estar
el teu entrar.

Però trobes
pestell posat
forrellat passat
porta tancada
clau al pany
pel darrere
ben a la vista
que pel davant
me la poden furtar
i a vore què faig
si algú va i entra
i em pilla nuet
o descol·locat
que només pensar-ho
em fa tremolar.

Persones mirant-me
i jo amagant-me
esporuguit
temerós
que tenen el poder,
que jo he donat,
o vaig suposar,
de fer-me mal
de sentir-me dèbil
de deixar-me abandonat.

Molt de mal em fareu?
Què sereu tan roïns?
Però aquí estic
com valent inconscient
posant-me a tir
mostrant el cor
i guanyant-me el lloc.
Que açò d’estar a soles
no va amb mi
encara que ho busque,
malgrat ho estic.
Solitud,
trobada, rebutjada
destí triat
que em traïx
que em perd
i m’esgota,
no saps tu quan.

Que em fa mal
estar amb tu
i trobar-me sol.
Contradicció,
contrast i desgast.
Desfeta per cansera.

La teua presència
propera i llunyana
em deixa
anhelant i esglaiat.
Vine, vine,
però no de pressa
que si t’afanyes
fugiré lluny
i no em trobaràs,
no perquè no vulga
sinó perquè, encara,
no puc.

I jo assegut
dins del cau,
davant la porta,
inquiet i desficiós
tot mirant i vigilant
anhelant
que la travesses
que la traspasses
que acabe açò, Senyor!
Confie i anhele
el teu alenar
seré i reparador,
que ja el tinc,
que compte amb ell,
que em fa caminar
tot i que no el senta
i mentrestant
la calor
la cansera
i el temor
instal·lat
al meu cor.

Entra en esta ta casa
i desfés barandats,
reordena espais,
aclarix el lloc,
tira el que sobra,
canvia els mobles
fes neteja
que com està
no acollix,
no connecta,
no convida
a gaudir,
a somriure,
a viure a gust,
a tindre amics.
¿Qui vol una casa
per l’angoixa,
per malviure
per protegir-se
per patir-la
un a soles?

M’atraus
i no sóc jo,
eres tu
el que vol
estar
junt a mi.
I me’n dus
cap a tu
tranquil
i decidit,
convençut,
cabota que eres,
del que vols,
del somni
que tens
per a mi.
És moment
de traure l’aixovar
de la mare, de la iaia,
d’escurar la vaixella
de parar la taula
de preparar la festa
i confiar
que véns,
lent,
però véns
a posar-li llum
a obrir finestres
a airejar,
a ventilar
donar color
i caliu,
que l’amor
és debades
és consol
és festa
és força
i desfà
la desfeta.

En quin moment
et faràs present?
Només puc dir:
Tu sabràs com vindre
que si depén de mi
apanyats anem!

2 comentaris:

  1. me ha encantado. tanta sinceridad y tanta fuerza. Santi

    ResponElimina
  2. Me alegro de que nuestras dudas e inquietudes, esas que nos hacen tan humanos, cristalicen en algo tan bonito. Antonio

    ResponElimina

Gràcies per fer-te present deixant el teu comentari.