Estic un poquet trist. Em passa quan em done compte de que necessite molt més amor del que realment rep. Necessite moltíssim l'estima de la gent i, uffffff, no la tinc tant com a mi m'agradaria.
I no és que la gent no m'estime. Sent cada dia la seua estima i em fa molt feliç.
Però em falten amics amb els que contar la vida, amb els que quedar a fer-nos una cervesa. Els meus germans no ho fan i crec que no ho farem mai. I em falta vida de família, de tendresa, de compartir... I em sent a soles.
Sé que tinc tota l'estima que necessite, però no ho sentisc.
I pense: a on està Déu? per què no sent el seu amor per mi? per què no acudisc més a Ell?
I sempre em passa el mateix: buscant tant l'estima fora que oblide que està dins del meu cor.
¿Quan aprendré?
Gràcies, Senyor, per acompanyar-me. Ajuda'm a donar-me compte de la teua presència a ma vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per fer-te present deixant el teu comentari.