A voltes pense que la vida és contradictòria en sí mateix. La veritat és que quan experiment i compartisc coses com la de divendres o missatges com el de Òscar esta mateixeta nit, pense que no sóc digne de rebre tant d'amor.
I no ho sóc, és tot regal, és tot do de Déu... qui deixa casa per mi, trobarà mil en esta vida i la vida eterna. ¿Com que no existix? ¿Com que no actúa? M'agradaria cridar-lo per tot arreu per a que no s'obilide mai, per a que no ho oblide mai, sobre tot en els moments de costera amunt.
Però per ara: carpe diem! Ja vindran uns altres moments.
Ser, estar, estimar... els tres verbs salesians que em va deixar Miguel. Quina raó té!
El problema és quan no sóc transpariència de Déu. El problema és quan em faig publicitat de mi mateix. I m'ix de l'ànima: Senyor, fes de mi un instrument del teu amor! Que es donen compten del teu amor en la meua estima!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per fer-te present deixant el teu comentari.